Hi havia una vegada en un poblet situat més enllà del mar i de les muntanyes més corbes del planeta. Hi vivien els personatges més famosos i coneguts del nostre món. Els trobem dibuixats per totes bandes: en els nostres llibres, en el teclat del telèfon, en les entrades de les cases, sota la sola de les nostres sabates… Estic parlant del 0,l’1, el 2, el 3, el 4, 3l 5, el 6, el 7, el 8 i el 9.

Doncs bé, ara que sabeu de qui us parlaré, us explicaré una aventura que els va passar un dia molt assolellat de primavera, quan les flors omplen els boscos i camps de coloraines, els 10 nombres van decidir fer una excursió fins una plana situada dalt d’una muntanya.

Cadascú es va preparar la seva motxilla i van quedar a la plaça del poble per sortir plegats. A la que van començar a caminar es van anar arrenglerant, no perquè els agradava caminar d’aquesta manera, no, no, no…. Això els passava perquè les seves motxilles pesaven diferent. El zero que mai necessitava res portava la motxilla buida i sempre anava el primer; en canvi el nou que necessitava tantes coses, li pesava tant que sempre, quan passegen, era al final de tota la comitiva.

(“Si estens la mà podràs notar com pesa cada motxilla” , anar posant, per ordre de pes, una rere l’altra les 10 motxilles tot anunciant el número, “la del 0, la del 1, la del 2, la del 3, la del 4, la del 5, la del 6, la del 7, la del 8 i la del 9” pots enretirar aquest material).

Quan eren a mig camí passava per allà un núvol trapella carregat d’aigua i va decidir mullar-los una micona i així ell seguiria viatjant més lleuger.

(“Si estens la mà podràs notar com de mullat va quedar cada número”, Amb el conta gotes anar tirant sobre la mà tantes gotes com indica cada número. “Va passar sobre el zero i no li va deixar caure cap gota, sobre l’1, sobre el 2, sobre el 3, sobre el 4, sobre el 5, sobre el 6, sobre el 7, sobre el 8 i sobre el 9” pots enretirar aquest material) Ostres que mullats havien quedat el 7, el 8 i el 9! Però xino-xano i com que feia tant de sol es van anar eixugant.

Camina que caminaràs van arribar a la plana on volien jugar. Les panxes ja els feien rau-rau després de tant estona caminant. Van obrir les motxilles i cadascú es va menjar el seu dinar.

(“Si obres la mà et posaré sobre ella el menjar que va prendre cada cada número”. Agafa els diferents talls de pastanaga i ves-los posant a la boca per ordre. “El 0 no va menjar res, perquè mai tenia gana, l’1 amb això ja va tenir prou, el 2, el 3, el 4, el 5, el 6, el 7, el 8 i el 9”) Quin bon àpat que havien fet!

Es van passar jugant hores, hores i més hores, tantes van passar que el sol ja havia decidit anar a dormir.

Com tornarien ara tot tant fosc i tant lluny de casa com eren?

Uns ocells que se’ls miraven de lluny sobre les branques d’un arbre van decidir donar-los un cop de mà. Millor dit un cop d’ala. Els portarien volant cap al seu poblat.

(Agafa la ploma i pots anar fregant el nas tantes vegades com indica el nombre “El 0, novament, no li va caldre l’ajuda de cap ocell, d’una revolada ja havia arribat, a l’1 el va portar un ocell, al 2 dos ocells, al 3, al 4, al 5, al 6, al 7, al 8, al 9”)

Un cop al poblat van donar les gràcies als ocells i van córrer cap anar a dormir perquè estaven esgotats de tota l’aventura.

 

…i conte contat conte acabat.